Comença a funcionar la primera línia d'autobús a peu de Cardedeu!

9:40 del matí. El dia es desperta, el carrer ja bull d’activitat. Nosaltres ja hi som tots; uns més desperts que d’altres però tots, al cap i a la fi. Contents de retrobar-nos i d’estrenar junts el nou dia que comença. El fred se’ns refrega per les galtes, ens desperta els sentits i ens avisa que és hora de posar-nos en marxa. Enfilem el camí. El baf s’escola d’entre les dents i com per art de màgia crea minúsculs nuvolets d’humitat davant mateix de les nostres cares. El crec-crec de les fulles ens acompanya. Una endevinalla, a veure qui la sap, i un rodolí per amanir el camí, i un esclat de rialles, i veus emocionades. Algú comença a entonar unes notes improvisades d’alguna cançó. I un gos ens ve a saludar i, content, remena la cua mentre li acaronem el pelatge suau. I “mireu quin cargol, on deu anar? Potser a l’escola de cargols!”. I l’aire ens oneja els cabells. I ara un raig de sol ens revifa les galtes. I a la rasa els obrers ja hi han fet dues línies de maons més que el darrer dia que vam compartir el camí. I ens inunda una olor inesperada de fum que surt d’alguna xemeneia i es barreja amb la boira matinal, i amb el baf del nostre rostre. Més màgia! I el so sord dels nostres passos, catric-catrac. I una pluja de fulles que cauen sobre els nostres caps. I la veïna que en passar ens saluda i ens desitja un bon dia; i aquell senyor que, en canvi, zas! va més atrafegat i corre, esverat, potser ni ens ha vist. I “mireu quina formiga, com tragina!” I “aquell ocell s’ha amagat entre les branques, ara piula, ara surt volant, mireu, mireu! us imagineu que també poguéssim volar? Podríem fer un volibús, fiiiiiiiu!” I “caram quin núvol, però si sembla una cara que somriu!” I... shhhh, calleu, pareu atenció, que ja se sent la música que ens dóna la benvinguda, a veure si avui la reconeixerem...

I, sense adonar-nos-en, ens fonem en algun dels camins on poc a poc anem desembocant i confluint persones grans i xiques vingudes de diferents punts del poble, i fem plegats els darrers passos cap a un lloc comú...

Quanta, quanta vida pot arribar a albergar un simple trajecte de quinze minuts per anar a l’escola... en bona companyia!

Escrit per la Montse, mare impulsora de la primera línia d'autobús a peu de Can Manent.