9:40
del matí. El dia es desperta, el carrer ja
bull d’activitat. Nosaltres ja hi som tots; uns més desperts que
d’altres però tots, al cap i a la fi. Contents de retrobar-nos i
d’estrenar junts el nou dia que comença. El fred se’ns refrega
per les galtes, ens desperta els sentits i ens avisa que és hora de
posar-nos en marxa. Enfilem el camí. El baf s’escola d’entre les
dents i com per art de màgia crea minúsculs nuvolets d’humitat
davant mateix de les nostres cares. El crec-crec de les fulles ens
acompanya. Una endevinalla, a veure qui la sap, i un rodolí per
amanir el camí, i un esclat de rialles, i veus emocionades. Algú
comença a entonar unes notes improvisades d’alguna cançó. I un
gos ens ve a saludar i, content, remena la cua mentre li acaronem el
pelatge suau. I “mireu quin cargol, on deu anar? Potser a l’escola
de cargols!”. I l’aire ens oneja els cabells. I ara un raig de
sol ens revifa les galtes. I a la rasa els obrers ja hi han fet dues
línies de maons més que el darrer dia que vam compartir el camí. I
ens inunda una olor inesperada de fum que surt d’alguna xemeneia i
es barreja amb la boira matinal, i amb el baf del nostre rostre. Més
màgia! I el so sord dels nostres passos, catric-catrac. I una pluja
de fulles que cauen sobre els nostres caps. I la veïna que en passar
ens saluda i ens desitja un bon dia; i aquell senyor que, en canvi,
zas! va més atrafegat i corre, esverat, potser ni ens ha vist. I
“mireu quina formiga, com tragina!” I “aquell ocell s’ha
amagat entre les branques, ara piula, ara surt volant, mireu, mireu!
us imagineu que també poguéssim volar? Podríem fer un volibús,
fiiiiiiiu!” I “caram quin núvol, però si sembla una cara que
somriu!” I... shhhh, calleu, pareu atenció, que ja se sent la
música que ens dóna la benvinguda, a veure si avui la
reconeixerem...
I,
sense adonar-nos-en, ens fonem en algun dels camins on poc
a poc anem desembocant i confluint persones grans i xiques vingudes
de diferents punts del poble, i fem plegats els darrers passos cap a
un lloc comú...
Quanta,
quanta vida pot arribar a albergar un simple trajecte de quinze
minuts per anar a l’escola... en bona companyia!
Escrit per la Montse, mare impulsora de la primera línia d'autobús a peu de Can Manent.
Escrit per la Montse, mare impulsora de la primera línia d'autobús a peu de Can Manent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada