La confiança dels vianants

Desenes de vegades cada dia, centenars cada mes, milers cada any, els vianants donem un vot de confiança al conductor de la potent màquina que s'apropa a nosaltres mentre creuem el carrer. Confiem en ella o ell, en que veurà la senyal, en que reduïrà la velocitat, en que no estarà mirant el mòbil o xerrant amb el copilot, en que no estarà pensant en les seves cabòries, en que ha revisat els frens del seu vehicle, i la nostra confiança es renova una i altra vegada quan frena just a temps perquè puguem passar.

Els vianants donem aquesta confiança i acceptem compartir els carrers amb els cotxes perquè veiem que són útils. No demanem que l'aparcament del costat de casa sigui un parc perquè ens sap greu que algú hagi d'anar més lluny a aparcar. No demanem que ampliin una vorera perquè hi càpiga un cotxet o una cadira de rodes perquè les cadires de rodes i els cotxets poden fer un esforç i baixar de la vorera un moment i maniobrar...

Però aquesta confiança es veu trencada quan demanem als conductors que circulin a poc a poc pels nuclis urbans i no ho respecten, quan aparquen a sobre les voreres i els carrils bici, quan circulen pels carrers de vianants, quan no s'aturen en un pas de vianants i aixequen la mà com disculpant-se però sense frenar, quan parlen pel mòbil mentre passen a prop nostre, quan toquen el clàxon pretenent que una bicicleta s'aparti de la calçada, ... només ho fan alguns, però nosaltres no podem discriminar quins són dignes de la nostra confiança i quins no, i llavors ens veiem obligats a fer l'esforç invisible i constant d'anar amb molt de compte, agafar fort la mà dels nostres fills quan anem pel carrer, a no deixar-los anar mai sols ni despistar-nos ni un sol moment, d'avisar-los constantment: vigila amb els cotxes!, no corris ni juguis pel carrer!

També els conductors tenen confiança en que els vianants respectarem les normes, només així ells poden circular a certa velocitat, i també sovint veuen trencada la confiança per part nostra quan creuem inesperadament en un lloc no permès, quan ens saltem un semàfor, quan un nen salta a la calçada tot jugant, quan un ciclista no cedeix el pas on toca.

Potser arribarà un dia que tots plegats ens aturarem, mirarem al nostre voltant i ens preguntarem:

Som conscients de l'esforç que representa tot això per la mobilitat d'uns quants? Ens compensa a tots plegats?

No tenim dret els vianants a espais on poder circular sense haver confiar en tots els conductors, els que mereixen la nostra confiança i els que no?

O esperarem, pacientment, a que s'acabi el petroli...

(reflexions d'una cardedeuenca mare de dos fills, vianant, ciclista i conductora)