Desenes
de vegades cada dia, centenars cada mes, milers cada any, els
vianants donem un vot de confiança al conductor de la potent màquina
que s'apropa a nosaltres mentre creuem el carrer. Confiem en ella o
ell, en que veurà la senyal, en que reduïrà la velocitat, en que
no estarà mirant el mòbil o xerrant amb el copilot, en que no
estarà pensant en les seves cabòries, en que ha revisat els frens
del seu vehicle, i la nostra confiança es renova una i altra vegada
quan frena just a temps perquè puguem passar.
Els
vianants donem aquesta confiança i acceptem compartir els carrers
amb els cotxes perquè veiem que són útils. No demanem que
l'aparcament del costat de casa sigui un parc perquè ens sap greu
que algú hagi d'anar més lluny a aparcar. No demanem que ampliin una
vorera perquè hi càpiga un cotxet o una cadira de rodes perquè les
cadires de rodes i els cotxets poden fer un esforç i baixar de la
vorera un moment i maniobrar...
Però
aquesta confiança es veu trencada quan demanem als conductors que
circulin a poc a poc pels nuclis urbans i no ho respecten, quan
aparquen a sobre les voreres i els carrils bici, quan circulen pels
carrers de vianants, quan no s'aturen en un pas de vianants i
aixequen la mà com disculpant-se però sense frenar, quan parlen pel
mòbil mentre passen a prop nostre, quan toquen el clàxon pretenent
que una bicicleta s'aparti de la calçada, ... només ho fan alguns,
però nosaltres no podem discriminar quins són dignes de la nostra confiança i quins no,
i llavors ens veiem obligats a fer l'esforç invisible i constant d'anar amb molt de compte, agafar fort la mà dels nostres
fills quan anem pel carrer, a no deixar-los anar mai sols ni
despistar-nos ni un sol moment, d'avisar-los constantment: vigila amb
els cotxes!, no corris ni juguis pel carrer!
També els conductors tenen confiança en que els vianants respectarem les normes, només així ells poden circular a certa velocitat, i també sovint veuen trencada la confiança
per part nostra quan creuem inesperadament en un lloc no permès, quan
ens saltem un semàfor, quan un nen salta a la calçada tot jugant, quan
un ciclista no cedeix el pas on toca.
Potser arribarà un dia que tots plegats ens aturarem, mirarem al nostre voltant i ens preguntarem:
Som conscients de l'esforç que representa tot això per la mobilitat d'uns quants? Ens compensa a tots plegats?
No tenim dret els vianants a espais on poder circular sense haver confiar en tots els conductors, els que mereixen la nostra confiança i els que no?
O
esperarem, pacientment, a que s'acabi el petroli...
(reflexions d'una cardedeuenca mare de dos fills, vianant, ciclista i conductora)
(reflexions d'una cardedeuenca mare de dos fills, vianant, ciclista i conductora)